Va ser publicat a la revista Espores a juliol del 2025: enllaç a l’article original
La flor va ser una revolució biològica sorgida al final de l’Època dels Dinosauris que facilità la predominància ecològica de les plantes que les tenen. La coevolució d’estes amb els animals va provocar ecosistemes molt més rics i complexos, i finalment donà lloc a la revolució agrícola, que permetè la civilització humana. Encara estem en un període revolucionari de sostenibilitat. Vegem-ho tot en un recorregut interdisciplinar des de la mitologia clàssica!
“S’il est vrai, Chloris, que tu m’aimes / Mais j’entends, que tu m’aimes bien / (…) / Tout ce qu’on dit de l’ambroisie / Ne touche point ma fantaisie / Au prix des grâces de tes yeux”. À Chloris, poema de Théophile de Viau, musicalizat por Reynaldo Hahn
Hui vull parlar de les flors i de l’amor, i com m’agraden les històries de la mitologia, especialment la grega, començaré per ahi, amb el mite de Cloris i Cèfir.
Cloris era una nimfa terrestre que vivia a les praderies i cuidava les plantes. Cèfir, el déu-vent de l’oest, se’n va enamorar d’ella i la raptà. En casar-se, li atorgà el poder de la floració, i així es transformà en la deessa de les flors i la vegetació primaveral. Tingueren dues filles: la Primavera, i Karpos, la deessa dels fruits i les collites.
Flora i Cèfir (1875), de William-Adolphe Bouguereau. El vent de l’oest afavoreix la floració i fertilitza les plantes, creant més vida. Font: Musée des Beaux-Arts de Mulhouse (Alsàcia)
El mite reflecteix com els grecs entenien la connexió entre les estacions, la sexualitat, i la botànica, i la relació dels fruits respecte de les flors.
Per a comprendre-ho millor, hem d’analitzar-ho des d’un punt de vista científic.
Les flors - el culmen de la reproducció vegetal
Les plantes s’han reproduït principalment de manera sexual: amb la unió d’un gamet (del grec gamós: unió) femení (òvul) i un masculí (espermatozoide, pol·len). Açò ho poden fer amb aigua, com les espermatozoides de les algues, les molses, i les falagueres; o per l’aire com el pol·len de les plantes amb llavors o “espermatòfites” (del grec esperma, llavor; i fito, planta).
Moltes també es poden reproduïr asexualment, mitjançant espores, estolons, rizomes, tubercles, bulbs, fragmentació de tijes o de fulles…
Les espermatòfites estàn més evolucionades i comprenen la immensa majoria —prop a 9 de cada 10—. Es caracteritzen per produïr gamets. En son de dos tipus: masculins (pol·len) i femenins (òvuls).
La producció de gamets depèn de cada planta. La majoria són hermafrodites, i produeixen els dos tipus a la mateixa flor.
També hi ha de monoiques (5-7%) (del grec mono, “un”; i oikos “casa”), amb flors “mascles” i “femelles” al mateix individu (casa)
i dioiques (6-7%) (del grec di, dos, i oikos), on cada individu produeix només d’un tipus a totes les seues flors (com la majoria dels animals).
Les espermatòfites es classifiquen en dos tipus: gimnospermes o angiospermes, d’acord a si careixen o presenten fruits. Les gimnospermes són molt minoritàries (0,3% del total). Destaquen el pi, el xiprer, el cedre, l’avet, el ginkgo… I les angiospermes són totes les restants.
*Els noms també deriven del grec: “gimnos” significa “nu” —i d’ahi deriva la paraula “gimnasi”, perquè els atletes s’exercitaven nus—, i “angio” vol dir recipient (el fruit, que les conté).
Les angiospermes són les úniques plantes que tenen flors. El tret va ser tan exitòs que quasi totes les que pugues imaginar són angiospermes. La flor és el seu òrgan sexual, especialitzat en la producció dels gamets. En elles, el pol·len es genera als estams i l’òvul a l’ovari dins el pistil.
El naixement de Venus (c. 1484–1486), de Sandro Botticelli. Afrodita (Venus), deessa de la bellesa i l’erotisme, naix al mar dels genitals d’Urà. Cèfir i Aura (la brisa) la impulsen cap a la costa —on hi ha angiospermes—, li porten més llum i li tiren flors, i Cloris a terra la vol cobrir amb un mantell floral. El quadre representa l’arribada de la bellesa, l’amor, i el desig al món, una força civilitzadora que transforma el caos del món en ordre i fertilitat. Font: Galeria degli Uffizi, Florència
La producció de gamets depèn de cada planta. La majoria són hermafrodites (estimades en un 70-90%), i produeixen els dos tipus a la mateixa flor. També hi ha de monoiques (5-7%) (del grec mono, “un”; i oikos “casa”), amb flors “mascles” i “femelles” al mateix individu (casa); i dioiques (6-7%) (del grec di, dos, i oikos), on cada individu produeix només d’un tipus a totes les seues flors (com la majoria dels animals).
En qualsevol cas, el pol·len té que arribar a l’òvul per a fecundar-lo. El procès s’anomena “pol·linització”.
La pol·linització - una dança ecol·lògica
La mobilitat vegetal és reduïda, i per això emprenen les variables ecològiques de l’entorn —ecologia també prové del grec oikos, que vol dir “casa”!—: el vent (anemòfiles), els animals (zoòfiles), l’aigua (hidròfiles) —el sufix “-filo” significa “amic o amant de”—… o amb elles mateixes (autògames).
En qualsevol cas, la majoria de plantes produeixen flors a la primavera perquè és quan es donen les condicions ecològiques òptimes per a la seua reproducció: temperatures més càlides però moderades, més hores de llum (major fotoperiode), humitat, pluges, molta activitat biològica… I a la regió Mediterrània és quan més bufa el vent de l’oest (Cèfir), que és suau i favorable.
“Sutil visitadora, llegas en la flor y en el agua. (…) Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos”
Pablo Neruda, Veinte poemas de amor y una canción desesperada (poema 14)
La Primavera (1480), de Sandro Botticelli. Apareixen (de dreta a esquerra) Céfir segrestant la ninfa Cloris, Cloris convertida en deesa amb vestit de flors, Venus, la deesa de l’amor amb el seu fill Eros (Cupit) d’amunt, les tres gràcies (bellesa, goig i prosperitat) dansant, i Mercuri com a protector. Notem les flors al sòl, i els fruits a d’alt. Font: Galeria degli Uffizi, Florència
Normalment les gimnospermes són anemòfiles (recordem que no tenen flors) i alliberen massivament el pol·len a l’atmòsfera (són estes les responsables de la major part d’alergies primaverals, perquè en penetrar-nos pel sistema respitori, l’immunitari pot identificar-lo com a estrany, i tractar de protegir-se i expulsar-lo amb estornuts, congestió…—.
Les angiospermes solen emprenar una estratègia més precisa i refinada: la zoofilia, mitjançant els animals. Utilitzen flors grans, acolorides, bona olor… i els ofereixen aliment en forma de nèctar: un líquid dolç i molt ric en sucres (és amb el que les abelles melíferes fan la mel).
Abella pol·linitzant una flor de lletsó menut. Autor: Jordi Iranzo Martínez
Estos animals reben el nom de “pol·linitzadors”. Els principals són insectes (són el 80% del total de la fauna del planeta: abelles, mosques, papallones, escarabats, sírfids…) però també poden fer-ho vertebrats, com el colibrí, els rats penats, o sargantanes a Mallorca.
L’explosió de diversitat de les angiospermes en el Cretàcic per les flors facilità la diversificació d’insectes, aus i mamífers, tots coevolucionant alhora. Sense elles, els ecosistemes terrestres serien més pobres, pareguts als boscos de gimnospermes com a la taiga siberiana: densos però més uniformes.
Això dona un motiu per a respectar la vegetació espontània (mal anomenades “males herbes”): a banda de millorar el sòl i prevenir l’erosió, creen microhàbitats, corredors ecol·lògics, i aliment per a pol·linitzadors locals, que milloren la biodiversitat de l’ecosistema, i augmenten la resiliència de la cadena tròfica (servint d’aliment a pardals, altres insectes, aràcnids, rates-penades, sargantanes, anfibis…)
Vegetació espontània de ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides). Autor: Jordi Iranzo Martínez
En contraposició, tenim les espècies exòtiques invasores, que són aquelles introduïdes artificialment d’un altre lloc geogràfic (exòtica) i que desplaçen la biodiversitat nativa de la regió on s’asenten (invasora). Pots comprobar si una planta ho és identificant-la amb l’App gratuïta PlantNet, buscant la regió geogràica de procedència, i si apareix a la Base de Dades Global d’Espècies Invasores de l’UICN (GISD).
La llavor i el fruit: l’embrió protegit d’una nova planta
Després de la pol·linització, el pol·len fecunda l’òvul i la unió es transforma en un zigot: una cèl·lula nova, que es divideix en més i més cèl·lules fins que, en madurar, es converteix en una llavor, que conté l’embrió d’una nova planta.
Les llavors són diverses, en mida, color, pes… i representen una evolució de les espores perquè tenen una reserva nutritiva per a que la planta començe la seua vida —ja que al principi no té fulles per a fer la fotosíntesi ni tampoc arrels!—.
Moltes són comestibles: els cereals (blat, arròs, sègol, dacsa, avena), les llegums (llentilles, cigrons, mongetes, fesols, pèsols), els fruits secs (nous, ametlles, pipes, avellanes, festucs), els pinyons, els glans…
La collita (1569), de Pieter Brueghel el Vell. Escena de la vida cultural flamenca de la sega i la collita del blat madur tal i com es feia al segle XVI. Tenia lloc típicament en juliol o en agost, perquè la pol·linització es feia en primavera i després havia de formar la llavor. Es representa la cooperació en l’esforç, el descans i el menjar dels camperols, que depenen de les estacions de forma cíclica. Font: Kunsthistorisches Museum, Viena
Com que les llavors tampoc es mouen, les plantes utilitzen diferents recursos per dispersar-les: similarment amb les anteriors tenim les plantes anemòcores, zoocores, hidrocores i autocores (aquestes sovint exploten, es torcen, o es disparen com una catapulta). El sufix -còria significa “moure’s” o “dispersar-se”.
Les angiospermes, però, tenen una evolució adicional: el fruit, sorgida del desenvolupament de l’ovari després de la fecundació, que serveix com una coraça que protegeix la llavor, com succeeix per exemple amb la nou, el coco o el pistatxo.
Totes les angiospermes en tenen. Potser l’estratègia més impressionant de dispersió de les llavors és la de les endozoòcores, on este és nutritiu per als animals de forma que en menjar-lo (amb la llavor a dins), el transporten al seu tracte digestiu, i després els expulsen amb les feces (obtenint alhora matèria orgànica i nutrients).
Exemples són la poma, la taronja, el préssec, la pera…, però també l’oliva, la tomaca, el cogombre, el carbassó, l’albergínia, el pebre…
Festó de frutes i flors (c. 1660), de Jan Davidsz de Heem. Hi ha també insectes pol·linitzadors. Font: Rijksmuseum, Amsterdam
Açò no és fàcil d’aconseguir: es necessita que siga nutritiu per a l’animal i que resistisca els seus jucs gàstrics (sovint amb pHs molt àcids per a descomposar els aliments), però és una estratègia prou emprenada. De fet, nosaltres hem co-evol·lucionat tant amb elles que els nutricionistes recomanen menjar vàries peçes de fruita al dia!
Nen amb cistell de fruites (1593), de Michelangelo Caravaggio. Moltes vegades els bodegons eren un símbol de riquesa i de prosperitat. Font: Galeria Borghese, Roma
Però l’evolució de les espermatòfites no és un procès completament al·leatori: els èssers humans interviniren en la seua reproducció afavorint la d’aquelles amb caràcters (fenotips) ùtils, en un procès anoment sel·lecció artificial o domesticació (del llatí domus, casa) —en contraposició a la de natural teoritzada per Charles Darwin o Theodore Wallace—.
La domesticació vegetal: l’agricultura i la jardineria
La sel·lecció de determinats trets visible condiciona la informació genètica (del grec gen, origen) que els fan responsables.
L’origen de l’agricultura utilitzà plantes amb flors (blat, arròç, creïlla, mill, creïlla, quinoa, fèsols, sorgo, nyam…), sovint cereals o llegums, per a alimentar a la població.
Això va suposar una revolució històrica que originà la civilització tal i com la coneixem (“sine agricultura, nihil”): la major disponibilitat d’aliment permetè els asentaments demogràfics fixes, un augment exponencial de la població, i l’especialització funcional de la societat, donant lloc a tasques com l’administració, l’industria, l’art o la ciència, i fomentant el comerç.
Escena de collita de la Tomba de Sennedjem (c. 1295-1213 a.C.). Sennedjem era un artesà i cap egipci molt estimat a Deir el-Medina, el poblat dels constructors de tombes per als faraons de la Vall dels Reis. La seua tomba està decorada amb motius agrícoles que representen l’abundància després de la mort, com a varietats agrícoles: la collita de cereals, l’ús de la ramaderia, les palmeres datileres, i fruiters o espècies aquàtiques per la fertilitat del Nil. L’escena comença amb el comiat del difunt, que ha de travessar el Duat (inframón egipci) en barca abans d’aplegar a la vida eterna. El Sol d’Horus simbolitza el cicle de la mort (ponent) i la resurrecció. Font: Tomba de Sennedjem a Deir el-Medina (Tebas)
De fet, mengem quasi totes les parts de les angiospermes. En cuina, s’anomenen verdures a les parts comestibles de la planta que normalment no són fruits dolços: com les fulles (espinacs, bleda, enciam), les tiges (espàrrecs, api), les arrels (safanòria, remolatxa, mandioca, nap), els bulbs (ceba, all), i fins i tot flors (coliflor, carxofa, bròquil). Els tubercles són parts engruixudes de tiges subterrànies per a emmagatzenar energia (creïlla, xufa, nyam), i les hortalisses són les verdures que es cultiven a l’hort.
Imatge 10: Vertumnus (c. 1590-1591), de Giuseppe Arcimboldo. Vertumnus era el déu romà dels canvis estacionals i de les collites de la tardor. La composició està creada amb tots els elements d’aquesta estació. Font: Skoklosters slott, Estocolm
D’acord amb la FAO, aproximadament tres de cada quatre plantes agrícoles requereixen pol·linització animal, principalment les hortalisses, les verdures i els arbres fruiters. Això representa només un terç del volum de producció final, perquè molts dels principals cultius, com el blat, l’arròs, i la dacsa, són autògams i/o anemòfils.
Com a curiositat, el plàtan comercial és una excepció entre les fruites en aquest tipus de selecció, perquè en aquest cas triaren individus sexualment estèrils que no tenen llavors per tal que foren més fàcils de menjar. Només es reprodueixen de manera vegetativa. Els plàtans salvatges (Musa acuminata, M. balbisiana) sí tenen llavors, i fan la pol·linització, però això els fa més difícils de consumir.
Però l’interés humà per les plantes també inclou altres trets, com per exemple la jardineria, principalment d’espècies zoòfiles, cultivades per la bellesa de les seues flors. És curiós que ens agraden si no les pol·linitzem.
Plantes autòctones mediterrànies que florisen a la primavera i poden servir bé per a jardineria són el romaní, la ginesta, l’estepa, el timó i la sajolida. Altres que floreixen en estacions diferents per a beneficiar més els pol·linitzadors són la sempreviva, la margarida borda i l’herba de Sant Joan, a l’estiu; i l’àster, el ciclamen bord i la bruguera, a la tardor.
Però compte de no triar una planta exòtica invasora, que les tenen en alguns llocs, tot i ser il·legal el seu comerç a Espanya si apareix al Catàleg Espanyol (veure fitxes de flora) o a la Comunitat Autònoma si ho fa a l’autonòmic (Decret 213/2009 a la Comunitat Valenciana)!
Però, tornem amb el mite de Cloris. No és casualitat que els romans, hereus de la cultura grega, i tan dependents de l’agricultura i la jardineria, la veneraren com a Flora, deessa ancestral de les flors, la primavera i la fertilitat dels camps.
La deesa Flora - signe de vitalitat i prosperitat
El culte a Flora data probablement des de l’època monàrquica (segles VIII-VI a.C.), i comptava amb un flamen floralis (sacerdot específic) menor, responsable dels seus ritus i festivitats.
Flora (1517), de Tiziano Vecellio. Representa distinció, bellesa i prosperitat, vestida com la burgesia veneciana —una nova aristocràcia emergida recentment d’orígens no necessàriament nobles— amb el blanc que simbolitza la puresa i el roig de la sensualitat, i flors a la mà dreta. Font: Galeria degli Uffizi, Florència (Julio Cèsar refundà un antic assentament etrusc com la colònia romana Florentia, que vol dir “florir”)
I és que l’economia romana era principalment rural i agrícola, el treball al camp era l’aspiració màxima del ciutadà i la propietat de la terra sustentava l’estatus social de l’individu i la família.
Venerar a Flora significava celebrar el cicle de la vida —les estacions, les noves generacions…—, l’amor, la sensualitat, i l’abundància de la natura en pau, enfront a la destrucció de la guerra i la violència.
El Triomf de Flora (1627-1628), de Nicolas Poussin. Escena idílica i pacífica de prosperitat agrícola i social. Font: Musée du Louvre, París
En el seu honor, al 238 a.C., durant la República, s’establiren a Roma els Ludi Florae (Jocs Florals), que consistien en activitats lúdico-festives del 28 d’abril al 3 de maig, en ple apogeu de la floració primaveral. Eren de caràcter popular, compostes d’espectacles, balls, carreres, i representacions teatrals, amb un ambient sexual i llicenciós que contrastava amb la severitat de la moral romana de l’època. Les prostitutes, per exemple, consideraven el dia com propi, i actuaven nues al teatre.
Cató a les festes florals de Roma (1899), de Prospero Piatti. Marco Porcio Cató (amb túnica marró al quadre, anant-se’n) era un destacat Censor romà —una de les magistratures més important del Senat, encarregada del registre de la població (cens) i del seu control moral (censura)—, reconegut per la seua austeritat moral i els seus ideals republicans. Segons els historiadors antics acostumava a abandonar les Floralies per a no interferir amb el seu llibertinatge habitual. Les tres dones nues del mig són les tres gràcies (les mateixes del quadre de Botticelli), envoltades de flors. El roig simbolitza la sensualitat i la passió, i els conills i els cérvols la fertilitat i la renovació primaveral. Font: Museo Nacional de Bellas Artes, Santiago de Xile
A finals de l’Edat Mitjana, els Jocs Florals es repreneren a Toulouse (1324-1484), però com a certàmens literaris per a recuperar la poesia trobadoresca en llengua occitana. Els guanyadors rebien flors com a reconeiximent simbòlics. Durant la Renaixença se celebraren a Barcelona (1859) i a València (1879), amb els temes “Patria, fides, amor” (Fides era de religió). Els premis respectius eren l’englantina d’or (rosa silvestre), la viola d’or i argent (violeta) i la flor natural, d’elecció lliure.
A l’actualitat encara es mantenen en molts llocs de parla catalana i occitana, però els reconeixements són diplomes o premis en metàl·lic.
Les flors com a símbol d’amor
Culturalment, les flors s’han associat amb la delicadesa i la feminitat, i han sigut emprenades com a símbol d’amor; sovint, però, agafant-les en rams.
Roselles prop d’Argenteuil (1873), de Claude Monet. Les roselles són plantes pioneres espontànies de les praderies europees. Eren especialment abundants als camps de blat europeus abans de l’ús massiu d’herbicides. La xiqueta porta algunes a la mà. Font: Musée d’Orsay, París
No obstant, tallar una flor perjudica a la planta (i a l’ecosistema) i normalment la sentència a morir a poc a poc perquè no tenen fulles ni arrels.
Em pareix molt més original i millor regalar la planta sencera —i cuidar-la—, o plantar llavors com a sorpresa. Dura més i pot prosperar i multiplicar-se. Vigila que siga adequada a l’ambient i que no invasora (i a poder ser, autòctona).
A més, tindre cura d’un regal viu canvia el missatge i l’emoció, i pot reforçar el vincle personal. Citant el secret que la guineu li confessà al Petit Príncep a la novel·la d’Exupéry: “L’essencial és invisible als ulls; només s’hi veu bé amb el cor”, “És el temps que has dedicat a la teua rosa el que fa que siga tan important”, i “Ets responsable per sempre del que has domesticat”.
El Petit Príncep amb la seua rosa. Segur que qualsevol caminant pensaria que la meua rosa és igual que vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la rosa que he regat. (…). Perquè és la meua rosa. Font: El Petit Príncep (1943), d’Antoine de Saint-Exupéry
Conclusió i tancament
Les flors són com una meravella de l’evolució, que han estat provocant una explosió de vida per la cooperació amb els animals des de la seua aparició; i les nostres conductes condicionen la seua distribució.
L’amor és desitjable però el respecte és fonamental. Cultivar l’amor respectuós (existencial, amistòs, romàntic, familiar…) amb flors vives pot millorar la biologia de la planta, l’ecologia i l’estètica de l’entorn, a banda de les teues relacions interpersonals.
Així doncs, per què no fer florir la vida d’una manera tan senzilla?
I el que és més important, com són les teues flors?
Com va dir el poeta, fa més de 2000 anys: Omnia vincit amor, et nos cedamus amori!
El pardal i la flor del Cirerer (1830s), d’Utagawa Hiroshige. Exemple de coevolució i de bellesa. Font: Museum of Fine Arts, Boston